En algunes places cèntriques de Manresa... http://devel.atlasdeladiversidad.net En algunes places cèntriques de la ciutat, com la plaça Gran, la Plana de l’Om, la placeta Calcina, hi havia parades de mercat pels matins. La plaça Gran era el mercat més important, hi havia pageses de la comarca que venien a vendre el que havien collit el dia abans. Hi havia parades de conills i aviram, parades de formatges, la més important li deien les Toves, parades de galetes, el Reverter, i una molt gran que era del Rei de les Olives a l’entrada del carrer Sobrerroca. A la Plana de l’Om recordo que només hi havia pageses amb cistells grans plens de verdura tendra. La gent passava per entre dues fileres de parades en direcció al carrer de Sant Miquel o al carrer Vilanova. En aquell temps i pel matí no hi passaven cotxes, tan sols alguna bicicleta i com que no existien encara les neveres, era molt normal que les dones de la casa anessin cada dia a comprar per fer el dinar. A la Placeta Calcina hi havia molt poques parades. Cada dia n'hi havia una de fixa i els dissabtes n'hi havia alguna més, de pageses. La parada fixa era de conills i aviram. Aquests animalons els sacrificaven allà mateix al davant de la gent. Els pollastres se’ls posaven sota el braç dret, amb una mà els hi aguantaven el cap per la cresta i amb l’altre els hi feien un tall al coll, deixant que s’escolessin recollint la sang en uns petits gots d’alumini que desprès venien aquesta sang quan s’havia coagulat. Els conills els penjaven d’un ganxo per una pota del darrera cap per avall, els feien un tall al coll amb un ganivet i els deixaven que s’escolessin. L’animaló mentre es moria anava espernegant i tota la quitxalla que passava es parava i la majoria en silenci contemplaven l’agonia de l’animal, alguna vegada algú podia preguntar “i no li fan mal?” cosa que als més grans o la mare els costava contestar. A l’estiu en aquesta placeta es muntava una gran parada de síndries i melons. La feien de caixes de fusta de les que transportaven els melons i les síndries i per sobre la tapaven amb un tendal de camió. Aquestes fruites es venien senceres o a talls. Si les compraves senceres les deixaven tatxar, que era fer un quadrat amb el ganivet per extreure una mostra del seu interior per provar, si t’agradava te la quedaves i sinó, n’agafaves una altra. Com que això es donava a l’estiu, els mesos de més calor, bona part de les mosques de Manresa es trobaven en aquest racó. El dissabte després que hagués plegat la mare de treballar, s’anava a comprar a la plaça Gran. Era molt divertit. Les venedores parlaven molt fort i escridassaven les dones oferint la seva mercaderia perquè compressin. A l’hivern amb bidons buits feien grans foguerades per escalfar-se, i al voltant hi solien arreplegar-se els homes que acompanyaven a les pageses i que eren els encarregats de traginar, tot fent de camàlics, la càrrega amb carretons. S’anava a comprar amb alguna senalla i amb mocadors de fer farcells que era un gran mocador de petits quadrets de color vermell, marrons i negre. A la quitxalla, en algunes parades, se’ls solia obsequiar amb alguna fruita, alguna oliva o amb un petit tros de formatge. Les dones es trobaven amb les amigues i conegudes i feien petar la xerrada, del que resultava que es tardava molta estona a fer la compra i solia ser molt cansat per als nens. Els dilluns baixaven a mercat la gent de les rodalies de Manresa. Pel matí feien la compra de la setmana, proveïen de pa i quan tocava compraven la roba. Per la tarda els homes solien anar a fer el cafè i el puro al Passeig, normalment al quiosc del mig i a la Gàbia on es feien les transaccions comercials d'animals grans com porcs, vaques, vedells, cavalls. Per la influència que tenien els mercats, les botigues principals de roba s’arreplegaven al carrer del Born. La botiga de roba d’home més important en aquell temps era Cal Tuneu que solia proveir de “trajos” a la majoria d’homes de la comarca. A l’aparador d’aquesta botiga, com a reclam comercial, hi solien posar un ninotet mecànic que anava picant rítmicament al vidre amb el peu i així feia parar l’atenció a la gent que passava pel carrer i adonar-se dels vestits que hi havia exposats en uns maniquís tots molt seriosos. Quan plovia, les botigues que venien paraigües n’estenien un afora a l’aparador per avisar que allà es venien aquests utensilis per resguardar-se de l’aigua. El pa es venia a pes i per ajustar-lo, s’hi posava la torna que era un tros que adjuntaven a la peça, barra o rodó, per acabar de fer el pes. Molts nens eren els encarregats d’anar a buscar el pa, i pel camí de tornada a casa alguns anaven menjant-se la torna. Moltes botigues tenien olors característics que permetien anar amb els ulls tapats per la ciutat, i en tot moment poder saber on eres. A cal Boixeda, a la cantonada del carrer Urgell i el carrer Cirera feia olor de llapis, al davant, a “El Barco”, se sentia olor d’espècies i capses de cartró. Per cert que el carrer Cirera, tenia el mateix nom de una casa de meuques que hi havia a la meitat del carrer. No sabíem ben bé si la casa havia pres el nom del carrer, o el carrer de la casa, no obstant l’amo de la casa li deien el senyor Cirera. També al carrer Urgell i havia la Clavellina que omplia tots els voltants d’una flaire boníssima de cafè torrat. Els forns feien una olor humida de pa calent sobretot al matí i les pastisseries de mantega escalfada. A cal Vives al carrer Sant Tomàs com que hi havia unes grans botes de vi, feia olor de fusta mullada amb vi. Al final d’aquest carrer de Sant Tomàs com si volguessis anar a la plaça Sant Domènec –en aquella època molta gent li deia Domingo-, hi havia un magatzem d’olis, Cal López Saboner que omplia tota aquella zona d’olor a oli d’oliva ranci. Les drogaries com a Cal Jaume a la Plana i també la de la Plaça Gran tenien la seva olor característica de vernís barrejat amb olor a pintures al guix. Les botigues grans de roba com a Cal Tuneu i Cal Jorba feien olor de roba nova però barrejada amb una olor que desprenien uns llums grans penjats del sostre que funcionaven amb carburo i que s’encenien quan hi havia restriccions. Les mateixes estacions de trens, la de la Renfe, la de Manresa Alta i Baixador, en aquells temps molta gent li deia l’Apeadero, i que es trobava entre el carrer Guimerà (prolongació carrer Guimerà) i el carrer Saclosa on ara hi ha un aparcament públic, feien olor a carbó de pedra i a fum. A la cantonada del carrer Campanes i el carrer Sant Francesc hi havia un bar, Cal Garcia, que estava presidit per un gran cap de brau, on feia una olor meravellosa de calamars a la romana. Recordo que davant d’aquest bar en la placeta que hi ha davant de la porta de l’església de Sant Francesc es feien grans partits de pilota, com també es feien a la plaça d’en Clavé o la placeta Calcina. La característica principal d’aquets partits era la pilota, tot de draps lligats en cordills apedaçats, que moltes vegades es deslligaven a meitat de la competició. El nen que tenia una pilota de veritat, podia ser l’amo del barri. Podríem seguir parlant d’olors que omplien la ciutat i la feien més viva, com per exemple les fàbriques de teixits com Cal Pere Perera o Cal Manubens que es sentia olor a oli de màquina, o a la placeta Calcina que hi havia el pintor Olivet que pintava cotxes a pistola al mig del carrer. Segur que tota aquestes barreja de olors i ferums no es pot apreciar ara degut a la contaminació produïda pels cotxes i al recordar-ho, ens omple de nostàlgia. Era una època molt uniformada. Per la manera de vestir podies saber a quina escola anava el nen o la nena i moltes vegades això indicava el poder adquisitiu de la família a què pertanyia. Hi havia escoles, sobretot de monges que eren de nenes, que tenien l’uniforme de cada dia i el de diumenge. Tots eren de color blau fosc o gris com el color polític d’aquella època. En el Renaixença que en aquell temps es deia “Grupo Escolar Generalisimo Franco”, es va intentar introduir en els nens un uniforme de color blau, semblant al color de les camises dels falangistes, que no va tenir gaire èxit donat el poc poder adquisitiu de les famílies dels que hi anaven. Els nens dels “hermanos” (no es feia gaire esforç per traduir correctament els noms), portaven bates blanques amb unes ratlles blaves, una de més gruixuda i una altra de més prima i els diferenciava dels del Renaixença a la vegada del poder adquisitiu de les famílies. Els joves quan sortien del treball als vespres dels estius, anaven quan podien a passejar, si era dia de cada dia, al Born, i si era diumenge al Passeig. Es circulava sempre per la dreta i quan s’arribava a un extrem es girava i sense deixar la dreta, es tornava enrere. Les noies anaven en grups soles i els nois també. Quan es creuaven i es coneixien es saludaven i entre els grups es feien els comentaris que moltes vegades s’acompanyaven de rialles i xiuxiuejos. Quan un noi o una noia trobaven un pretendent i sortien amb ell es deixava d’anar a passejar al Born o al Passeig. Aquests llocs solien ser només per poder-te saludar amb el noi o la noia que t’agradava i mirar d’establir alguna altra relació més compromesa.